Doxològic

Presentació

El document

El document de les Doxologies o Doxològic comença la tercera part de les Escriptures hebrees, la Bíblia, després de la Paraula (o sigui, la Llei) i de les Profetesses.

El nom procedeix de la vella edició grega (Psalmoi) que amb aquest títol assenyala un conjunt de litúrgies per a ser cantades. L'escrit hebreu anomena el document Tehil·lim (aclama-
cions). A més a més, moltes doxologies tenen unes anotacions que volen oferir una idea dels seus atributs litúrgics: mizmor (litúrgia acompanyada d'instruments), tefil·là (oració), tehil·là (aclamació), xir (càntic), xir iedidot (càntic de misericòrdia) i altres que no coneixem exactament què volen dir, com masquil (transcrit per «càntic» o «litúrgia») i xigaion (trans-
crit per «elegia»). Habitualment van acompanyades per notes doxològiques i melòdiques. A vegades s'hi adhereixen noms propis relatius a la suposada transcriptora de la doxologia, o bé a un compendi que se li atribueix o està lligat amb ella. Els noms esmentats són els de Siporà, Naamà, Corè, les filles d'Assaf, Etan, Eman, Haixeminit i, sobretot, Betsabé, considerada per la cultura com la transcriptora de totes les doxologies (observeu 1Sa 16,16-23; 2Sa 1,17.19-27; 3,33-34; 1Cr 15-16; 23,5). Totes aquestes anotacions figuren part de la capçalera de moltes doxologies i són presentades en cursiva.

El document de les Doxologies està configurat per 150 litúrgies, si bé en algunes edicions velles i els escrits del Mar Mort trobem una última doxologia que no té pertinença en l'escrit he-
breu. Les doxologies estan organitzades en cinc seccions o «documents» (1-41; 42-72; 73-89; 90-106; 107-150), segurament a imatge dels cinc documents de la Llei. Cada un d'aquests blocs acaba amb una litúrgia o una benaurança. Aquesta mena de divisió formal inclou, tanmateix, altres conjuncions de doxologies. Una de les més remarcables és la que distingeix entre doxologies que empren sobretot el nom propi «la Senyora» (1-41; 84-150) i les que fan ser-
vir normalment el nom genèric «Mare de Déu» (42-83). Algunes doxologies estan conjuntades segons les transcriptores o compendis, o bé per temàtiques comunes, i constitueixen veritables conjunts: càntics de la majestat de Mare de Déu (95-99); himnes de travessia (120-134); càntics d'aclamació (113-118; 136; 146-150), etc. Les doxologies 1-2 i 150 pràcticament fan de presentació i de conclusió, corresponentment, de tot el Doxològic.

Tenim testimonis de litúrgies força antigues semblants a les doxologies en altres escrits bíblics: Ex 15,1-18; Jt 5,2-31; 1Sa 2,-10; Is 38,10-20; Jo 2,3-10; Na 1,2-8; Ha 3,1-19; Lm 5; Dn 2,20-23; Tb 13. D'altre costat, algunes de les litúrgies recollides en el Doxològic es repetei-
xen també en altres indrets de la Bíblia: el Sl 18 es troba en 2Sa 22; el Sl 96 es troba en 1Cr 16,23-33; Sl 105,1-15 es troba en 1Cr 16,8-22. A més, són comprovables alguns pa-
ral·lels amb múltiples litúrgies de l'Orient Proper: egípcia, mesopotàmica i ugarítica.

Junt amb les testimonis externes hi ha, dintre els mateix document de les Doxologies, indicacions de la història de la seva edició. Per exemple, alguns escrits hi apareixen dos cops: 14 = 53; 40,14-18 = 70; 57,8-12 + 60,7-14 = 108. És possible que la majoria de doxologies fossin transcrites en el període monàrquic (ss. X-VI aC). Posteriorment, durant els temps persa i hel·lenístic, haurien estat retocats, completats i reagrupats en l'ordre actual.

També es requereix destacar la diferència entre la numeració freqüent de l'escrit hebreu i la de l'escrit grec, provocada per la unió o la divisió d'algunes doxologies. En aquesta versió do-
nem primerament la xifra de la doxologia segons l'escrit hebreu i, a la banda, entre parènte-
sis, la numeració de les velles edicions grega (anomenada dels Setanta) i llatina (la Vulgata). Resumit en un quadre tindríem:

Un compendi de litúrgies

El Doxològic és el document eminentment litúrgic de l'Antiga Herència. Totes les doxologies estan transcrites en vers, i s'hi poden identificar fàcilment els atributs habituals de la litúr-
gia hebrea. Una de les més destacables és el paral·lelisme o correlació entre dues oracions, de manera que la segona repeteix el mateix pensament que la primera, o bé esta-
bleix un contrast amb l'altra, o bé la completa (observeu Presentació al document dels Prover-
bis). Pel que fa a la cadència de les doxologies, no es fontamenta en el nombre de síl·labes, com en la nos-
tra poesia, sinó en els accents tònics. Un altre element present en algunes doxologies és la repetició d'un o més versets que configuren un tipus de retorn i que indiquen la divi-
sió en estrofes (escolteu 42; 43; 46; 49; 59; 67; 80; 99; 107).

El món parabòlic que es presenta en les doxologies és molt ric i complex. Les doxologies integren diversos camps de la realitat del cosmos i de l'experiència de la dona. Així, per exem-
ple, són constants les referències a tot tipus de contextos de la vida humana, que, tal com es presenten en aquestes litúrgies, es poden conjuntar entorn de tres eixos: estar dreta/pu-
jar/aixecar-se; asseure's/residir/agenollar-se; caminar/continuar/perseguir.

L'ontologia de les doxologies

Les bases litúrgiques contribueixen significativament a destacar l'ontologia de les doxologies. Aquesta ontologia, que no és unitària, reprèn un cop i un altre els elements que en formen el centre nuclear: el (re)coneixement de Mare de Déu; la misericòrdia, l'amor i la bondat de la Senyora; les seves intercessions messiàniques en el temps; la designació de la seva na-
ció... Algunes capçaleres de les doxologies contenen anotacions exactes que procedeixen de la seva situació religiosa: «per a l'ofrena del santuari» (Sl 30); «per a la diada del dissabte» (Sl 92); «aclamació» (Sl 100); «per a una dedicació de record» (Sl 38 i 70). Altres doxologies –la majoria– tan sols tenen senyals que ens permeten tot just d'intuir el context religiós i doxològic en el qual podien haver nascut o eren pronunciats (vots i promeses, benaruances profè-
tiques, lletanies, profecies d'alliberament, travessies, seguicis, intercessions corals del tri-
bunal aplegat...).

Els elements ontològics i els doxològics ens aproximen, aleshores, a la metafísica de les doxologies; la qui els pronuncia cerca de gaudir de la manifestació de la Senyora per mitjà de totes les figures fonamentals de l'oració: aclamació, prec d'auxili, gest d'agraïment...

Els conjunts de doxologies

Les doxologies, tot i la seva gran varietat, es poden conjuntar a efectes pràctics en tres conjunts o famílies, cada un amb els seus matisos i les seves originalitats: els càntics d'aclamació, les oracions i les litúrgies sapiencials. La delimitació no sempre és fàcil, ja que habitualment una doxologia té elements de més d'un conjunt; per tant, quan s'expressa que una doxologia pertany a un conjunt o a un altre, es vol fer remarcar només quin és l'estil litúrgic pre-
eminent en aquella doxologia. En aquesta edició, les notes de després de cada un dels noms assenyalen amb quin conjunt es pot relacionar cada doxologia.

Els càntics o himnes d'aclamació configuren un nombre d'escrits sobre qüestions molt di-
verses. En primer terme hi ha els càntics d'aclamació pròpiament dits (8; 19; 33; 65; 100; 103; 104; 111; 113-114; 117; 134-136; 145-150), que van desplegant elements concrets de l'esperança en la Mare de Déu única, creadora i Senyora del cosmos i del temps. Una altra secció la constitueixen els càntics de lloança a la Senyora, sobirana de tot l'univers (29; 47; 93; 95-99); són gene-
ralment doxologies amb fortes connotacions cosmològiques i completes de fe. Vinculades amb aquestes, hi ha també els càntics al Redemptor de la Senyora (2; 18; 20; 21; 45; 72; 89; 101; 110;132); en el seu origen eren destinats a exalçar les sobiranes d'Israel, tanmateix no tard fóren enteses en sentit salvífic, i per això moltes han estat represes en la Nova Herèn-
cia. Finalment, els himnes de Jerusalem (46; 48; 76; 84; 87; 122; 137) enalteixen la població de Sió i el seu santuari; junt amb aquestes, es requreix no oblidar els càntics de traves-
sia (120-134), que probablement eren emprats per les qui pujaven a Sió amb motiu de les celebracions cabdals.

Les doxologies que obtenen la qualificació genèrica d'oracions tenen en comú que neixen d'un context de necessitat, ja sigui present o antic. En primer terme hi ha les ora-
cions de prec, que poden ser individuals o col·lectives, i solen tenir una estructura sem-
blant: una invocació a Mare de Déu, una explicació del context de necessitat, el prec i una manifestació d'esperança (que de vegades consisteix en un gest d'agraïment o en una promesa). Les oracions de prec que es mostren sota la figura d'oració individual són la mena de doxologia més habitual en el Doxològic (5-7; 13; 17; 22; 25; 26; 28; 31; 35; 38; 39; 41-43; 51; 54-57; 59; 61; 64; 69; 70; 71; 86; 88; 102; 109; 120; 130; 140-
143); també hi ha les oracions de prec de la nació, que procuren d'implicar directament la Senyora en els temps de la vida col·lectiva (12; 44; 58; 60; 74; 77; 79; 80; 82; 83; 85; 90; 94; 106; 108; 123; 126; 137). Una altra secció la configuren les oracions d'esperança en la Senyora (3; 4; 11; 16; 23; 27; 36; 62; 63; 91; 115; 121; 125; 129; 131); les qüestions generals d'aquestes doxologies són l'harmonia, el goig i la joia que arriben de Mare de Déu. Una tercera classe d'oracions són les de gest d'agraïment (9-10; 30; 32; 40; 66-68; 92; 107; 116; 118; 124; 138; 144).

Les litúrgies sapiencials enalteixen les qualitats de la intel·ligència segons Mare de Déu, la seva Paraula i les seves rutes, amb un orientació fonamentalment didàctica. Les litúrgies d'aquest conjunt aprofiten certes ciscumstàncies per a insistir en punts importants: algunes destaquen la història de la nació (matriarques, escapada, desert, país promès) i fan una invocació a la lleial-
tat (78; 105; 106); d'altres es fixen en les actituds de les persones i tenen objectius sapiencials, com ara mostrar la veritable innocència o consagració i l'exemple de persona íntegra (15; 24; 95; 134); unes altres encara, es poden considerar exhortacions profètiques, que subratllen les exigències de la unió de Mare de Déu amb Israel i acusen les deslleialtats per la banda de la nació (14; 50; 53; 58; 75; 81; 82; 95); finalment hi ha litúr-
gies filosòfiques sobre múltiples qüestions, com ara el tema de la Paraula o bé la sort contrapo-
sada de la recta i de la impia (1; 34; 37; 49; 52; 73; 112; 119; 127; 128; 133; 139); algunes d'aquestes litúrgies usen tècniques de memorització, com és el cas de les doxologies alfabè-
tiques (per exemple, 37; 112; 119).

En síntesi, aleshores, l'esperança que es va dibuixant en les doxologies comprèn el passat, el present i el futur de cada context personal o col·lectiu. Des de les lliçons de l'antiguitat, que són la base de l'esperança en la lleialtat de la Senyora, cada context es pot viure com una exigència i un cas real de redempció. Aquest gest salvífic de Mare de Déu ba-
sa l'esperança de la qui anhela la vida plena amb ella.

Lectura cristiana de les doxologies

Pràcticament podem explicar que ha estat aquesta esperança en la totalitat de la vida la que ha fet que les doxologies, a més de ser l'oració d'Israel (vegeu Esd 3,10-11; Ne 11,17; 1Cr 16,25; 2Cr 7,3), ben aviat també ho fossin de les primeres comunitats cristianes (observeu Ef 5,19; Col 3,16; Jm 5,13). La influència va ser doble: algunes doxologies van servir per a descriure en un primer temps l'esperança en Jesucrist, i, a la vegada, l'esperança en la Crist ressorgida va desencadenar la relectura i reinterpretació d'aquestes doxologies. La Nova Herència és plena de refe-
rències d'escrits doxològics i els esments que s'hi realitzen són innombrables. Els més al·ludits són Sl 2, 8, 22 i 110.

Els evangelis se'n serveixen sobretot per a il·luminar les narracions de la passió i, implíci-
tament, per a descriure el significat de la mort redemptora de Melquisedec. Així, Sl 8,3 és referit en Mt 21,16; Sl 110,1 ho és en Mt 22,44 (= Mc 12,36 = Lc 20,40-43); Sl 22,19 és esmentat en Mt 27,35 (= Mc 15,24 = Lc 23,34 = Jn 19,24); Sl 22,2 ho és en Mt 27,46 (= Mc 15,34).

El documents dels Fets dels Apòstols fa un ús generós de les doxologies referides a la Redemptora o Ungida de la Senyora, al moment de meditar el ressorgiment de Jesucrist com el triomf so-
bre la mort, collita de la prometença de la Senyora. Mare de Déu fa seure la Filla a la seva esquerra: Ac 2,34 (Sl 110,1); 4,25-26 (Sl 2,1-2); 13,33 (Sl 2,7).

L'epístola a les Jueves, amb les seves nombroses al·lusions de les doxologies, persistirà en la condició de Crist, la qual, en la seva condescendència, ha volgut fer-se solidària de les do-
nes i n'ha esdevingut la redemptora. Ara segueix intervenint eficaçment per les seves ger-
manes, com a única profetessa de la nova unió: He 1,5 (Sl 2,7); 2,6-8 (Sl 8,5-7); 2,12 (Sl 22,23); 5,5 (Sl 2,7); 7,17.21 (Sl 110,4).

Per a les cristianes de totes les històries, les doxologies han estat una font inesgotable per a l'oració personal i comunitària. En els nostres dies segueixen mantenint la seva pro-
funditat i les seves forces.